LA COVA
Una matinada, tant aviat
com la meva ànima va voler despertar-me
per gaudir de tot allò que
la vida em deparava,
vaig decidir que ja que
aquesta dita estava en mi,
aprofitaria la passió i la
joia de conèixer la cova més fosca,
que amago en un racó de mi.
Tant va ser així,
que descalça i amb una senzilla
roba, vaig sortir a caminar tota sola,
decidida a cercar aquesta
misteriosa cova.
Jo sempre he sigut eixerida
i molt, molt decidida.
Pel que fa a les pors, molt
poc poruga i pel que fa al valor,
més valenta que el meu amic
mussol, tot i que més covard que el meu amic lladregot.
Tant vaig caminar i tant em
vaig distreure,
que vaig poder conèixer les
muntanyes més fermes,
les mateixes que
m’acompanyaven sempre,
les úniques que em digueren
que la cova era la meta.
Els rocs van acabar
saludant-me, mentre els núvols dibuixaven formes,
que omplien el meu camí
d’escenes i la meva ànima de bellesa.
Un bon dia, una acolorida
papallona es va apropar al meu nas,
em va fer pessigolles, vam
riure i vam fer-nos ganyotes,
ens ho vam passar genial,
dons la papallona amb la
seva gràcia i la seva saviesa,
em va ensenyar a parlar amb
els rocs,
em va mostrar com els
núvols et contestaven si paraves atenció,
em va omplir el camí de
colors,
em va fer saber que si
escoltes i creus, tot, tot pot ser.
Vaig parlar amb les
muntanyes,
vaig explicar-li als arbres
històries passades,
vaig compartir amb les
flors, les meves idees del món,
vaig fer-me amiga d’un
bonic mussol i d’un esquirol lladregot,
i vaig banyar-me en les
aigües clares
d’un profund rierol.
La papallona volava a prop
del meu nas,
estava molt contenta,
mentre jo pintava de llums i colors tot el meu món,
fins que un bon dia va
passar quelcom,
un pardal molt xerrador,
se’m va apropar,
destorbant tot l’encant que
entre les dues havíem creat.
Em vaig enfadar molt, el
vaig espantar,
em vaig discutir amb ell,
el vaig intentar allunyar,
el pardal no callava, no
parava de dir bajanades,
tant va insistir que sense
adonar-me, els colors es van esvair,
de sobtes, els taronges
erengrisos,
i els verds,granatosos com les
gerds,
no podia veure ni grocs ni
vermells, ni no res.
Tant enfadada estava i tant
pendent del pardal i les seves paraules,
que no em vaig adonar que
la papallona havia volat.
Sense saber com, va marxar
del meu món,
enduent-se amb ella tots
els nostres colors.
Aquell dia, els núvols ni
tant sols,
em van oferir un dibuix,
les muntanyes semblaven
ignorar-me
i els rocs gaire bé em van
fer caure de genolls.
Ni rastre tampoc del mussol
i de l’esquirol lladregot.
Allà ensopida, dia rere dia
vaig gemegar per no poder veure als meus amics,
adonant-me que la xerrameca
d’un pardal m’havia fet oblidar el camí.
De sobte, em va semblar
escoltar quelcom,
vaig parar atenció,
semblava com si el mussol i l’esquirol, foren a prop.
Havia d’aconseguir-ho, si
eren allà, els trobaria.
Vaig decidir que ja que
aquesta dita estava en mi, aprofitaria la passió i la joia,
de conèixer la Cova més
fosca que mai ningú habités,
la meva cova, aquell racó
on puc ser-hi tota sola,
sense qui ningú que no
m’estimés, em destorbés.
Va ser llavors,
quan em vaig adonar del mal
son,
un estúpid pardal havia
sigut capaç d’allunyar-me de la meva fita,
perdeixar-me sense viure,
allò amb el que havia somiat tots els dies.
Avui, quan conec un pardal,
ja sé com fer-lo callar,
doncs només l’haig
d’ignorar,
així puc gaudir de tot el
que la meva ànima té pensat per mi,
per que no sé si ho saps,
perònosaltres trepitgem onades,
deixem empremtes en els
núvols dibuixades,
parlem amb els arbres i les
muntanyes
i habitem en les coves més
fosques que pels pardals són rebutjades.
Ara ho sé perquè he recordat
qui sóc.
Sóc jo un àngel que he
vingut a trobar-me,
per a que cap pardal torni
a embolicar-me
i pugui apartar-me del meu
objectiu.
-
Mira
guaita!!! La papallona – van cridar-me el mussol i l’esquirol!!!
|
Joanna
Escuder
|
7 de juliol de 2016
No hay comentarios:
Publicar un comentario